Caminar pels Pirineus no és el mateix que anar-hi a pujar pics diu l'autor d'El camí dels llacs, més interessat pels camins i pels estanys que no pas pels cims. Naturalista de cor i biòleg de formació, l'autor ha anat a muntanya per una multiplicitat d'interessos: la història natural i les relacions ecològiques, la pesca o les lectures. I, per damunt de tot, l'evocació del passat i el mer gust d'anar a fora. De tot plegat tracten els 68 quadres d'El camí dels llacs.
Els estanys pirinencs captiven l'atenció. La bellesa recòndita i colpidora, l'accés tan sovint més feixuc que plàcid i la meteorologia severa s'hi combinen per fer d'aquests ambients lacustres, ja de per si estranys a l'home, indrets màgics. Tant se val. Bellesa, la dels ivons, tocada de misteri i, sobretot, encant que no deixa ningú indiferent.
Els camins de muntanya tenen una història més terrenal. Són el record d'uns Pirineus sense carreteres, el canemàs d'una civilitat rural, rústega i elaborada alhora, llavors que la construcció social que és el paisatge humanitzat reflectia uns altres valors. Camins on l'aspror dels rocs encenia les ferradures de les haveries. On ressonava la veu humana.
