Aquest llibre ens apropa a l'èxode a través dels Pirineus que es produeix a Catalunya durant l'inici de la Guerra Civil i, alhora, a les bases de la construcció del poder local durant el primer franquisme; dos elements entrelligats. La guerra i la revolució que es van desencadenar l'estiu de 1936, fruit del cop d'estat d'un sector de l'exèrcit, van provocar la fugida de milers de persones. Els Pirineus esdevenen aleshores un territori de trànsit per a tots els fugitius que escapen en solitari o amb l'ajuda de guies que, en cordades més o menys nombroses, els encaminen per les muntanyes cap a França o Andorra. Els recorreguts i les motivacions d'aquests refugiats, gent de dretes, desertors de l'exèrcit o republicans desencantats, centren l'atenció d'aquest treball. Tres etapes diferents marquen els espais d'aquest desplaçament de població: la fugida a través dels Pirineus, el sojorn en camps d'acollida a França i l'entrada a l'Espanya nacional. Un cop a la zona ocupada per les tropes franquistes, la major part dels refugiats catalans en edat militar engruixiran els batallons de voluntaris o de regulars i seran destinats a la primera línia del front de guerra. El fet d'haver lluitat voluntàriament al costat de l'exèrcit franquista els conferirà -acabada la guerra- una situació de privilegi dins dels estaments de la Dictadura. Per això, de retorn a Catalunya, molts d'ells assumiran càrrecs de responsabilitat en el nou establishment franquista.
