SET PLAGUES DE BPA

“Les set plagues de BPA” és el fruit periodístic de tres anys d’investigació, entrevistes i buidatges de sumaris judicials.
Si l’objectiu de llegir aquest llibre és saber per què el Tresor dels Estats Units, a través de l’òrgan de lluita contra la delinqüència financera (FinCEN), va fer una nota on qualificava Banca Privada d’Andorra com a entitat de risc de primer ordre en el blanqueig de capitals, no caldrà passar de la primera pàgina. Tot es redueix a un simple mot: Veneçuela.

L’operativa era tan flagrant, com es veurà en l’explicació de la trama, que BPA tenia coneixement necessàriament del volum brutal de diners d’origen dubtós que estava passant pels seus comptes. El grup de veneçolans no només va obrir els dels subornadors on es rebien els diners, sinó que va fer que també en tinguessin bona part dels directius, polítics i funcionaris subornats. Els milions de dòlars corruptes arribaven al banc, es movien entre els comptes del
grup per amagar-ne el rastre i finalment sortien cap a d’altres jurisdiccions. BPA va ser el punt on es produïa el blanqueig dels diners, que se n’anaven gairebé de manera immediata.



La trama que va espoliar a través de BPA 1.400 milions de dòlars estava formada per un petit grup de subornadors i un de més ampli de subornats, tots fonamentalment familiars, amics, directius, exdirectius i empleats o exempleats del ministre d’Energia i president de la petroliera estatal, Rafael Ramírez, favorit per substituir Chávez al capdavant de la República Bolivariana. És precisament la impudícia amb la qual va saquejar els fons públics provinents del petroli la que va descavalcar Ramírez de la successió en favor de Nicolás Maduro. Ara Ramírez es troba amagat i en cerca i captura per part de les autoritats veneçolanes, que van deixar de donar-li cobertura quan es van fer públiques les informacions sobre el cas BPA i Petróleos de Venezuela. El seu cosí i lloctinent Diego Salazar no té tanta sort, es troba en una garjola subterrània del servei d’intel·ligència veneçolà coneguda com la Tumba, on els dos primers anys d’empresonament va veure la llum del sol 15 hores cada 365 dies. I encara va tenir menys sort Oswaldo Ramón González Santos, l’auditor de PDVSA que volia revelar bona part de la informació que ara publica aquest llibre i que va ser cosit a trets en un incident amb les autoritats veneçolanes.